Tragedia

El que no gosava fer era esclatar a plorar i dir-li que era ben injust no poder comanar a voluntat aquell tros de carn arrugat que, en principi, era tan seu com el braç dret, el braç esquerre, la cama dreta o la cama esquerra. I si els braços i les cames els podia fer anar amunt i avall com volia i quan volia, per què no podia fer el mateix amb el membre? Per què no tindria un os, com havia sentit a dir que l'hi tenien els goril·les, els catxalots o els lleons? [...] Quil'hi havia robat? En la sitació actual, el tal tros de carn arrugat era tan poc seu que creure que li pertanyia era una fantasia sense fonaments. A qui pertanyia, doncs? A Déu? [...] Déu era un cínic gras, amb la cara botida i barba de dos dies, immensament avorrit.

Quim Monzó – La magnitud de la tragèdia